Article de Lucía Etxebarría

i ara ve la Lucía a fotra-hi cullerada.......quin mes de gener....!!!!ufff, no ens podríem limitar a publicar coses més amenes i superfial,no¿?¿?¿?¿? Realment hem començat potents....que es prepari el 2009 que venen les mares bertines pinguines bloggeres arrassssssssssssant!!!!

...........ufffff.........per suavitzar una mica el tema...................jajajajaja

Yo no soy una buena madre.
Y probablemente usted, que me lee, tampoco.
Si usted ha decidido quedarse en casa y consagrase al cuidado de sus hijos es usted una madre hiperprotectora, amén de un parásito, un ser que vive a expensas de otro y a espaldas de las verdaderas preocupaciones y dificultades de la vida.
Si usted trabaja fuera de casa entonces desatiende usted a sus hijos, y nadie valorará el hecho de que tenga usted que hacer verdaderos malabarismos para conciliar la vida familiar y la laboral.
Lo peor de todo es que unas madres y otras van acusándose mutuamente: la que se queda en casa arremete contra la que trabaja, y viceversa, como sino fuera suficiente con recibir los ataques de los pediatras, los psicólogos, los especialistas en sueño, los periodistas, las madres, las suegras y las cuñadas.
Nosotras, las madres de hoy, aseguran ciertos psicoanalistas, somos la fuente de todos los problemas de nuestros hijos, porque tenemos demasiada fuerza y le hemos robado la autoridad a los padres.
Si su hijo es hiperactivo, si tiene rabietas, si insulta a otros niños en el colegio, la culpa será siempre de usted, porque o bien le consiente demasiado o bien no le atiende lo suficiente.
¿Y dónde están esos padres a los que les hemos robado la autoridad?
¿Cuánto han luchado para defenderla?
Nadie culpará al padre, nadie cuestionará nunca que el padre trabaje fuera de casa o viaje.
Pero ¡ay de usted si lo hace!
No solo tendrá que enfrentarse al goteo constante de comentarios más o menos directos o indirectos por parte de su madre, de su suegra, de las madres de los compañeros de cole de su retoño, sino, sobre todo, tendrá usted que lidiar con su propio sentimiento de culpa, que no la dejará vivir.
Yo no soy una buena madre.
Trabajo fuera de casa y además viajo.
Dejo a mi hija con canguros.
Tengo novios y vida social.
No le he proporcionado a mi hija ese entorno familiar estable que entronizan los manuales de pediatría y las revistas de papel couché.
No soy una buena madre pero pago las facturas de mi hija (el colegio, la comida, los canguros, la ropa, los juguetes, el pediatra y, muy a mi pesar, las Barbies), apenas duermo para poder llevarla al colegio todos los días, dedico la mayor parte de mi tiempo libre a su cuidado y todo mi espacio mental a pensar en ella.
No soy una buena madre, como no lo somos ninguna.
Es lo más parecido a lo que vivíamos en la primera adolescencia.
La que intimaba con los chicos era una puta, la que se resistía era una estrecha: no había término medio.
El caso es que nunca llueve a gusto de todos y una mujer nunca hace las cosas bien.
A la madre nunca se le valora lo que hace y para colmo no tiene derecho a quejarse, so pena que se le diga que. es una mala madre.
Nuestra sociedad es perfeccionista y quiere individuos perfectos.
Superhombres que se afeiten con acabado impecable, que conduzcan coches que apenas hagan ruido, que vayan al gimnasio tres veces por semana.
Supermadres de brillante sonrisa y silueta juncal, triunfadoras en todos los ámbitos, adoradas por sus maridos y respetadas por sus jefes, ycriadoras de niños sanos y emocionalmente estables.
Nuestra sociedad ha convertido el goce en un modelo, y el goce inmediato en el valor supremo.
Y un niño no es goce ni inmediatez.
Un hijo implica renuncia y perspectiva.
Y sobre todo, implica aceptar que la perfección no existe.
Usted, que me lee ¿está con los nervios de punta porque no le da tiempo a hacer todo lo que debería?, ¿tiene diez kilos de más?, ¿no tiene tiempo para ir al gimnasio y, si lo tuviera, lo emplearía en dormir?, ¿desearía que a veces fuera él el que se ocupara de la compra, de la colada, de los biberones y de la visita al pediatra?, ¿a veces se enfada, a veces está harta, a veces llora y a veces, mucha veces, no está en condiciones de darlo mejor de sí misma?
Estupendo.
Bienvenida al Club de las Malas Madres.
Recuerde: no somos las mejores pero somos la mayoría.

COM EDUCAR ELS PARES?

El mal comportament infantil s’està convertint en protagonista fins i tot de
programes televisius. Cada cop hi ha més pares que confessen que han perdut elcontrol sobre els seus fills petits; i a més, se senten desorientats de com fer un delstreballs més durs –diuen–, com és l’educació.

Diumenge al migdia. Un restaurant. Dues
criatures, de tres i sis anys, més o menys,
estan amargant el dinar a dues dotzenes
de persones: criden, llancen menjar,
corren, ploren, donen cops sobre la taula...
De tant en tant, amb un to poc convincent,
els seus pares els criden a l’ordre, però els
infants fan com si sentissin ploure. A la
resta dels comensals també els agradaria
fer com si res, però els xiscles infantils són
tan aguts que els és del tot impossible.
“Un trasto”, “un nervi”, “molt mogut”,
“massa independent”, “vol viure la seva
vida”, “li agrada manar, però no que el
manin”... Els eufemismes que alguns pares
fan servir per a justificar que els seus fills
són uns malcriats són sorprenents. La
criatura xiscla, pega, mossega, llança
objectes, destrossa les joguines, insulta, no
vol anar-se’n a dormir, no menja... En
definitiva, no fa cas de res; però resulta
que, segons les dues persones que el van
portar al món, ho fa perquè “és massa
independent” i, a més, “si li dius no, es
passa tot el dia enfadada”. No és gens fàcil
adonar-se que no eduquem els nostres fills
de la millor manera, però admetre que hi
ha un problema és el primer pas per a
solucionar una situació que pot amargar la
vida de moltes famílies.
Perquè els nens malcriats mai no han estat
simpàtics. La millor prova d’aquest fet la
podem trobar en el programa “Supernany”
un èxit televisiu internacional, que hem
conegut a través de TV3 o de Cuatro. Els
nens que apareixen en aquesta sèrie solen
ser temibles: tenen la família dominada i
han pres, des de ben petits, el timó de la
casa. La culpa, tanmateix, com explica la
“supernany” anglesa Jo Frost, no és seva:
«Ser pare o mare no és gens fàcil en
aquests dies. La societat ha canviat radicalment:
les mares s’han incorporat a la
vida laboral; els pares, a la cura dels fills;
abunden les separacions; la família tradicional
ja no és l’únic model; l’escolarització
es fa cada vegada més aviat... Són canvis,
tant positius com negatius, que tenen la
seva incidència a l’hora d’educar.»
Els progenitors s’obliden d’educarlos,
de marcar-los unes normes i de
donar-los unes obligacions.
Frost va treballar 16 anys de mainadera
abans de convertir-se en una estrella
televisiva. Creu que abans la disciplina era
més important que les emocions, i ara, en
canvi, veiem tot el contrari: els progenitors
estan tan preocupats perquè els seus fills
s’expressin, que tinguin drets i que no es
traumatitzin, que s’obliden d’educar-los, de
marcar-los unes normes i de donar-los
unes obligacions. «I cal trobar l’equilibri.»
Els nens no fan el dinar.
Per aquesta experta, el primer pas és educar
els pares: «Si el teu fill no és qui fa la
compra ni qui prepara els àpats, per què et
queixes que només menja porqueries? Ets
tu qui li ha d’ensenyar a menjar bé.»
Igual es podria dir del nen «que se’n va al
llit tardíssim», «que pega els altres» o «que
no obeeix». Si els pares no li ensenyen a
anar a dormir aviat, a col•laborar, que és
inadmissible pegar i que obeir pot ser
quelcom positiu, com ho aprendrà ell tot
sol?
Els pares d’avui dia estan desorientats,
i aquest desconcert provoca
una inseguretat i una incoherència a
l’hora d’educar.
La psicòloga Rosa Palau, de la Facultat
d’Educació de Blanquerna, coincideix amb
Jo Frost que els pares d’avui dia estan
desorientats. «Abans, el model que hom
seguia eren els propis pares, però avui els
referents s’han esfumat.» Per a aquesta
autora, aquest desconcert provoca una inseguretat
i una incoherència a l’hora d’educar;
la qual cosa resulta molt perjudicial per
als infants, ja que el que més desorienta a
un menut és la desorganització i la manca
de normes. Als nens no els disgusta l’autoritat,
encara que la paraula no estigui de
moda. «Encara més, demanen ordre a
crits», diu Miguel Morales. «I per tant, cal
establir unes normes sense confusió; cal
demanar coses bàsiques –com ara que el
nen doni les gràcies o que sàpiga esperar–
i ser exigents i constants en el compliment
de les pautes.»
Autoritat sota mínims.
Si els adults no establim unes normes,
massa vegades passa que són els infants
els qui les posen. «I, evidentment, no estan
capacitats per a fer-ho», diu Frost. La
Lluïsa, una àvia de tres nens d’entre quatre
i vuits anys, s’ha adonat que és la seva néta
gran qui intenta bregar amb la desorganització
de casa seva. Un casa on es menja
malament i fora d’hores, i a més es va a
dormir tardíssim. «L’autoritat excessiva no
m’agrada, però ara hem passat dels
abusos d’abans a deixar que el nen faci el
que vulgui.» A la Lluïsa li preocupa com
pot influir aquest desordre en la salut dels
seus néts. «Si no mengen ni dormen bé,
com poden rendir adequadament a
l’escola?»
Una de les raons per les quals alguns
pares no s’atreveixen a establir uns límits,
és la por que tenen que, si diuen “no”, els
seus fills potser deixaran d’estimar-los.
Desconeixen que, en tota relació educativa,
el conflicte és quelcom normal, fins i tot
imprescindible. Com a conseqüència, «hi
ha molts nens que abans que necessitin
alguna cosa, ja la tenen. No estan frustrats,
el “no” no existeix per a ells, i són despòtics,
creen dificultats», diu l’educadora
Francina Salavert.
Tant ella com la resta dels educadors entrevistats
per a aquest article coincideixen
a dir que l’educació comença des del primer
dia i s’aconsegueix establint uns límits.
Aquests límits ensenyen quelcom fonamental,
com comportar-se en la vida; a
més ensenyen als nens que el món no
s’inclina davant dels seus desitjos: dir “no”
és una forma d’ajudar-los a enfrontar-se a
la realitat. «Però, si és possible, després
d’un “no” caldria dir un “sí”», remarca Rosa
Palau. «No pots agafar això, però sí allò»,
o «ara no hi podem anar, però tingues
paciència hi anirem més tard...» Palau
recalca un aspecte que a vegades obliden
els pares: educar és una feina, i una feina
dura. «Significa estar molt actius respecte
al fill: tenir ganes i responsabilitat. No es
pot tenir la pretensió que els infants s’eduquin
sols, distraient-los, “entretenint-los”, i
això malauradament està de moda.»
Si els adults no establim unes
normes, massa vegades passa que
són els infants els qui les posen.
Eva Millet.
Magazine. La Vanguardia.

Dites del Gener

Al gener, tanca la porta i encén el braser.
La neu de gener, s'asseu com un cavaller.
Any de neus any de déus.
Aigua de gener, omple botes i graner.
Aigua de gener tot l'any va bé.